«Tutelados» en la Feria del libro

El pasado domingo 28 de abril tuvimos la ocasión de firmar ejemplares del libro «Tutelados». Con un notable éxito, muchas personas interesadas en el tema se acercaron y muchas otras descubrieron una realidad que desconocían.

El libro analiza nuestros sitema de protección de menores y muestra varios testimonios estremecedores de los errores que comete.

Se puede adquirir el libro aquí

Segrest de menors

Publicat a El Punt Avui, 1 de febrer de 2024

FRANCESC CÁRDENAS PRESIDENT D’APRODEME

Han aparegut aquests dies notícies als mitjans que explicaven que l’administració havia recuperat uns menors “segrestats pels seus propis pares” del centre on estaven internats i també que encara estaven buscant altres segrestats per la seva família. Aquesta és la paraula, segrestrobatorisostracció, amb què moltes famílies expressen el que senten quan veuen com els serveis socials s’emporten els seus fills a la força per ingressar-los en un centre. Centre que mai no s’assemblarà a una família, en què no solucionaran res i els generarà greus danys en el futur. Lluny d’ajudar aquestes famílies amb problemes, l’administració prefereix arrencar-los del seu entorn. Que els menors ingressats en centres s’escapin, i tornin amb les seves famílies en molts casos, no és cap novetat. Manquen dades oficials però alguns estudis de la universitat assenyalen que el 40% de menors que estan en un centre són donats de baixa per escapades de llarga durada. A Catalunya, la meitat dels menors tutelats per la DGAIA són en centres. Una xifra altíssima si la comparem amb les d’altres comunitats autònomes o altres països. Ningú no reflexionarà per què uns pares han de segrestar els seus fills? És aquest el sistema de protecció que ens mereixem? Qui està segrestant qui?

Extractos de la presentación/debate sobre el Sistema de protección de la infancia y la adolescencia

Presentación y debate del libro “Tutelados. Un análisis crítico del sistema de protección de menores».

Día: 17 de enero, miércoles, a las 18,30h

Lugar: Asociación Plural-21. Passatge de Gaiolà, 24 (Barcelona)

entre c/ Mallorca y c/ Valencia, al lado de c/ Sicilia. A 130 m. de la Sagrada Familia  (Metro: L2 y L5 Sagrada Familia; L4 Verdaguer.   Bus: 6, 19, 33, 34, H10, D50, V19, M24)

Se podrá seguir en línea través del Canal de Twitch de Plural-21
Más información, tlf 661495212


¿Se siguen robando niños en España en la actualidad? Esa es la pregunta que cientos de familias se hacen cada día a partir de situaciones dramáticas por las que pasan. La respuesta que cualquier ciudadano, de forma instintiva, daría es “no, es imposible”. Para casi todos, resultaría increíble que a comienzos del s. XXI, en una democracia consolidada, en un país perteneciente a la Unión Europea, pueda pensarse que menores sean separados de sus familias biológicas para alimentar el “negocio” de la adopción u otros más oscuros. Sin embargo, este es un tema polémico, que aunque no goza de mucha repercusión en los medios de comunicación, está en la calle y en las redes sociales de forma constante y sonora. Miles de familias españolas sufren la separación forzada de sus hijos, en aras del “interés superior del menor”, creándose cada día cientos de dramas increíbles, fomentados por un sistema administrativo de protección de menores, que comete errores de forma demasiado habitual, y que se sustenta en leyes profundamente injustas traduciéndose todo ello en dramas familiares dignos de ser conocidos y remediados. Para la inmensa mayoría de los afectados, los servicios sociales “roban niños” de forma impune, para alimentar las mafias del tráfico de menores para ser adoptados o para fines mucho más viles, como el abuso sexual y la prostitución. Editorial Almuzara publicado el  22/09/2023 

SOBRE LOS AUTORES:

ENRIQUE J. VILA Escritor y abogado español, firme activista a favor de la no separación de los hijos y sus familias biológicas, destapó la trama de los niños robados. Miembro de varias ONG de derechos humanos, doctor honoris causa, habitual en los medios y redes sociales, es autor de más de una docena de libros.   
FRANCISCO CÁRDENAS ROPERO Ha sido director de un instituto público y desde 1992 trabaja en ecología urbana para varias administraciones. Presidente de la Asociación para la Defensa del Menor (APRODEME), entidad que lucha ante decisiones injustas de los servicios de protección del menor. «Tutelados» es su segunda obra en el ámbito de la protección de la infancia. En 2012 publicó «Es mi hija», donde plasma el comienzo de una larga lucha que sigue a día de hoy para recuperar el contacto con la que durante tres años fue su hija. 

No hay derecho

Esta es una foto publicada por el colegio en 2011. En ella salen más de 45 alumnos en una excursión y sólo una con la cara difuminada, escondida.

¿Qué pensaría al verla? ¿Qué pensarían los demás?

Lo peor es que desde entonces siguen escondiéndole su pasado, engañándola y manipulando su historia. ¿Hasta cuando?

El Sistema de protección de la infancia necesita reformas profundas y urgentes

En 2018 dos documentales seguidos de un debate en directo pusieron patas arriba el sistema de protección de la infancia en Catalunya, la DGAIA. Se evidenció la necesidad de una reforma en profundidad.

Cinco años después todo sigue igual

Pueden verse completos aquí

TUS HIJOS TUTELADOS. ¿MALTRATO INSTITUCIONAL?

La revista de psiquiatría Norte de Salud Mental publica un estudio pionero que tiene el siguiente título:  Observaciones sobre la inutilidad de los informes psiquiátricos y psicológicos en procesos de custodia. ¿Maltrato institucional a las familias?

En este escrito el psiquiatra Fernando Pérez del Río comenta su experiencia y perplejidad al comprobar cómo funciona el sistema: el poder se protege, indefensión de las familias…

Sigue la denuncia en medios internacionales: La ley del menor no aborda la violencia institucional

Participo nuevamente en Euronews, cadena internacional, para denunciar una forma de violencia que nos afecta a miles de personas, la violencia institucional.

En breve, denuncia contundente en otros medios internacionales

Los herederos del sistema de protección de menores

Hace unos días un programa de investigación de La Sexta repuso una serie de reportajes sobre el robo de bebés en los años 80. Ver aquí.

¿Por qué será que todo me suena demasiado? Prepotencia de los poseedores de la verdad, desprecio a las familias, mafias que trafican con menores, vidas destrozadas, encubrimiento de sectores muy poderosos de aquella sociedad…

Salvando todas las distancias y adaptado a los nuevos tiempos… ¿Cuántos doctores Vela y cuántas sor María siguen actuando hoy en nuestro sistema de protección?

Algo hemos ganado: no han tenido que pasar 40 años para que la denuncia de lo que pasa hoy sea pública. Y cada vez lo será más!

Es pot reclamar i negar al mateix temps el diàleg?

Els documentals que denunciaven el sistema van tenir molt èxit i es va generar molt debat, que encara continua. Reprodueixo aquí els comentaris a un article publicat a social.cat, Missatges entre línies… i altres més explícits. No us perdeu els dos últims

  • Loli Rodríguez, Sabadell: Per fi ,enhorabona David . Ja sé i sabeu que no sóc objectiva amb tu , i que mai no comento , però ja era hora !!!! .
    Si ningú dona la cara , haurem de fer-ho nosaltres . Fins al capdamunt de la correcció política i dels missatges tebis , menys de la gran Araceli Lázaro . Fins al capdamunt de portar 9 anys apretant les dents i callant veritats com a punys .

    • Francisco Cárdenas, Barcelona: Jo també porto 9 anys intentant, simplement, parlar.

 

  • Judit López Ribera, Sabadell: Molt be David, una reflexio que ens hauría de fer pensar que no tot es audiencia. Sempre surt perjudicat el mes feble .

 

  • Francisco Cárdenas, Barcelona: No acceptar les crítiques no ha estat mai una bona estratègia. Sentir-se com l’únic que fa les coses bé, que posseeix la veritat, que es preocupa pels menors, que té vocació … a més de prepotent és ofensiu per als altres, ja que els situa en la posició de «enemics». Res hauria d’estar més lluny de la realitat.
    Entenc que el que ha aparegut en els documentals cou. Però tot, insisteixo, TOT és ben real. Fins i tot, a dir de moltes famílies es queda curt.
    L’article desprèn un cert tuf de «matar el missatger» … tampoc es l’estratègia encertada.
    En cap moment dels documentals i els diversos debats que hi ha hagut he escoltat expressions com «entitats pèrfides i perverses», «criminals» … potser vostè tingui més informació que els altres. Al final tot se sap. També els menors ara tutelats sabran moltes coses, si més no en arribar a la majoria d’edat.
    No sé si a les històries de milers de famílies, algunes reflectides en els documentals, hi ha premsa groga, bilis, «el groc acid, el groc roent …» El que segur que hi ha és molt de dolor. Molta injustícia. Molta impotència de tenir davant a una administració que cada vegada més persones (professionals també) planteja que cal reformar. Administració que suporta complexes estructures que no accepten el menor canvi en el seu estatus.
    No simplifiquem els discursos, ningú carrega contra «tota l’acció educativa d’una professió». Només contra l’acció dels que tenen coses a amagar perquè no ho fan bé.
    Qui té por al debat?

 

  • Maren, Barcelona: Por desgracia las historias son ciertas, el dolor es real, el gran perjudicado el menor, no todos los » profesionales» que intervienen en los casos tienen claro su código deontológico, no miran por el bienestar del menor.
    De hecho tengo en mis manos, una resolución administrativa del Colegio de Trabajadores Sociales de Catalunya, dónde está entidad admiten que existe falta de diligencia en algunos casos. Evidentemente todo esto repercute en informes erróneos y en retiradas injustas de menores de su núcleo familiar.
    Se ha planteado el dolor que siente el menor, cuando no puede estar con su familia?, el sentimiento de culpa, de frustración y de indefensión ante la retirada de un menor que sufre la familia?
    Dónde está Themis, en esos casos?. Jugando con su balanza de la justicia!, injusta para un menor que no siente el calor de su hogar, su familia. Es mejor que la Administración los encierre en una CRAE con decenas de menores sin el cariño de su familia, sin las personas que los quieren.
    Se habla de una realidad tangible, la retirada de un menor sólo la tendría que ordenar un Juez con una orden judicial.
    No personal administrativo con una resolución administrativa. Es evidente que se necesita un cambio radical en protección del menor.

 

  • Andreu Cruz, Vilassar de Dalt: Remet a la reflexió de Laura Roset, molt interessant. Llegir aquí

 

  • Vinyet Mirabent Sitges: Moltes gràcies David com a professional de l àmbit i persona agraeixo la teva veu i les teves reflexions, ho has clavat

 

  • Andrés Viñals Palomera, Sabadell: Però a veure una cosa: no sou familia, tu i ella, que viviu, i molt bé, d’aquest negoci, que sou patrons i gerents i gestors de craes creis crois i cruis i fundacions sense ànim de lucre que han entrat milions d’euros de subvencións en els darrers anys… i administradors d’empreses que us llogueu immobles per fer de crae a preu desorbitat, si a sobre teniu una cria que es va prendre a una altra familia en adopció amb les influències que teniu allá dins a l’ICAA.. que collons veniu ara traient pit i parlan de res? Haurieu de callar i no fer gaire soroll, home, una mica de dignitat!

 

  • Ceneta Pi Sant Adrià de Besòs: Us està quedant un corporativisme preciós! De debò, entendridor! A veure, una coseta… a totes les professions on hi ha en joc drets fonamentals de les persones hi ha sistemes de control i garanties per les parts afectades. Al món judicial el que no es pot provar, no existeix, els judicis es graven; al món policial, hi ha la unitat d’assumptes interns; al món penitenciari hi ha jutges de vigilància penitenciària, etc. En definitiva, el sistema ha previst mecanismes de transparència per evitar una vulneració arbitrària de drets fonamentals. Per què justifiqueu l’opacitat al sistema de ‘protecció de la infància i l’adolescència’? De veritat que no s’entén. No s’entén que no sigueu els primers a voler estar segurs de, d’una banda, que els infants i adolescents que hi ha als centres siguin els que hi han de ser i, de l’altra, que els educadors i equips directius de tots els centres facin bé la seva feina. Si tan us preocupen els infants dels centres, com manifesteu, hauríeu de ser els primers de criticar les irregularitats i arbitrarietats existents. Tancant files, negant evidències, sembla que el que esteu defensant és una altra cosa que poc té a veure amb defensar el dret dels infants a ser protegits, quan els cal… sembla que patiu per la viabilitat del sistema si es comencen a revisar casos, a exigir proves i a fer entrar les garanties judicials que evitin la indefensió de les parts afectades. Com a mínim, ho sembla…