Des de 1987, la decisió de declarar un desemparament ha deixat d’estar en mans de jutges i són els tècnics els que avaluen, jutgen i sentencien.

El Sistema de Protecció a la Infància s’ha convertit en un sistema extrajudicial sense garanties processals per a les persones afectades. El tècnics avaluen, jutgen i sentencien. Prenen les seves decisions amb el que ells anomenen “criteris tècnics” i ningú no els els pot rebatre. Tret, és clar, d’un jutge, si els pares recorren judicialment la decisió administrativa. Si el jutge es mira una mica el cas i acaba donant la raó als pares que han recorregut, l’infant ja s’ha passat mesos o anys en un centre. Això si no els toca un jutge que dóna per bons els informes dels tècnics, sense ni tan sols escoltar els infants ni ningú, que d’aquests també n’hi ha. De fet, hi ha molts advocats, que ja no volen agafar casos d’infància. Per alguna cosa deu ser!
Preguntem-nos com és que els tècnics d’infància impedeixen que els pares i les mares assisteixin acompanyats del seu advocat a entrevistes durant la instrucció d’un expedient de risc o de desemparament dels seus fills.
Per què hi ha resistència a que les entrevistes entre els pares i els professionals que instrueixen l’expedient de risc o desemparament, puguin ser gravades, com ho són, actualment, tots els judicis?
Preguntem-nos com és que hi ha equips d’infància que gosen dir que la Fiscalia de menors ‘no és ningú’ per ficar-se en un expedient de desemparament que ells estan instruint.
Queda palès que els ‘criteris tècnics’ donen butlla per saltar-se els drets fonamentals, fins al punt que no reconeixen l’autoritat d’un fiscal de menors. I aquesta butlla que es prenen els tècnics, té l’absoluta benedicció de la majoria dels polítics, perquè ja els va bé, escudar-se darrere un informe tècnic per no haver-se d’enfangar, oblidant-se que els criteris són tècnics, però les resolucions van signades per un polític. Si alguns tècnics creuen que poden passar-se per l’entrecuix l’autoritat del fiscal de menors, qualsevol cosa és possible: donar credibilitat a rumors interessats, amenaçar amb restringir contactes i visites biològiques, canviar els plans de treball, allargar-los innecessàriament, afirmar que els pares tenen patologies quan no hi ha ni un sol diagnòstic…, això és especialment sagnant en territoris on tots es coneixen, les manies personals, familiars i de veïnatge treuen la seva cara més fosca, fregant els mètodes mafiosos, amb infants innocents com a hostatges.
La feina, la professionalitat, el rigor i la credibilitat dels tècnics d’infància no hauria de témer la transparència. Els bons professionals, els que realment miren quin és l’interès de cada infant en concret que tenen en estudi, no haurien de recelar de cap mesura de control, s’hi haurien de sentir més còmodes. Hauríem de fer possible no concentrar l’avaluació, el judici i la sentència en un sol equip. Cal crear una segona instància, si no ho fem, donem ales a l’arbitrarietat. Un policia que té una pistola que pot matar, té darrere, vigilant-lo, un departament d’afers interns. Un tècnic que té el poder de treure un infant de casa seva, hauria de tenir un mecanisme seriós, de revisió dels casos.
Els tècnics tenen pocs recursos al territori i massa fàcil posar infants a un centre.
A l’hora de la veritat, hi ha molts professionals que es deixen endur per prejudicis, per pors, perquè estan convençuts que tenen la missió de salvar nens, o aneu a saber per quina cosa. També hi ha molts professionals que, encara que vulguin treballar una família en el seu entorn sense separar-ne els infants, es troben sense eines ni recursos per fer un treball intens que pugui prosperar. Aleshores ve la por, la por a deixar els infants a casa seva i que ‘passi alguna cosa’. Estem apartant l’infant d’un risc per la nostra tranquil·litat o per protegir-lo de perills reals si continua amb la seva família? Massa sovint els motius per tutelar un infant, per part dels tècnics, són presos des de la visió contaminada d’algú que s’ha auto atorgat la missió de ‘salvar nens’, des d’una suposada superioritat moral, són alliçonadors, són justiciers i, la massa vegades, preventius, confonent risc amb dany.
Castigar uns pares, sense judici. Ensenyar-los el camí recte, però sense els nens a casa. Proposar-los plans de treball quimèrics i impossibles de complir sense ajuda. No entenc amb quin dret s’intervé i se separa un infant dels seus pares, sense cap prova que aquest infant pugui patir un dany greu.

 

En els casos on hi ha carències personals i debilitats personals, conseqüències de la pobresa, poca habilitat educadora o, fins i tot, un model relacional pares-fills que no entenem o compartim, no hi tenim cap dret a treure l’infant de casa seva. En molts casos de desemparament els pares, i els fills, són innocents, no han comès cap delicte. Oferim-los ajuda, però ajuda de veritat. Ajuda social, ajuda educativa o ajuda econòmica.
Si no estem segurs que la nostra intervenció millorarà la vida d’aquell infant, estiguem-nos quiets. Deixem les nostres ànsies alliçonadores, justicieres i bondadoses. Intentar ‘ajudar’ algú fent-li més mal del que ja té, és pervers.