Històries i denúncies sobre casos, malauradament, ben reals

(ver aquí traducción al castellano)

No ens esquincem les vestidures davant les denúncies públiques del mal funcionament del Sistema de Protecció a la Infància. L’article d’en Carlos González Ens prenen els fills!, publicat a l’ARA criatures l’agost de 2013, va aixecar molta polseguera entre els professionals del sector i entre les persones benpensants, en general. És cert que les persones amb fills, i dificultats econòmiques per tirar endavant, tenen por de demanar ajuda a Serveis Socials. En comptes de criticar qui ho diu en veu alta, potser que esbrinem com és que les famílies tenen aquesta percepció.

No arrufem el nas quan la Tina Vallès, coneixedora d’una història de vulneració de drets en l’àmbit de protecció a la infància, publica un article a VilaWeb titulat Els nens desemparats . Mirem de saber què hi ha de veritat, per canviar-ho, perquè no es pugui repetir, en comptes d’exhibir corporativisme i auto lament dels professionals.

No fem veure que es tracta d’un error el que varen fer amb el Marcel, el protagonista de la novel·la basada en el seu cas, Cent trenta-sis dies al niu del cucut, que he escrit jo mateixa, donant-li veu. No neguem l’evidència, el que varen fer amb ell és prepotència i arbitrarietat d’uns tècnics. No diguem que va tenir mala sort. Mala sort? Si no fes plorar, faria riure. Us imagineu aquesta afirmació en qualsevol altre àmbit? Què us semblaria que un enginyer digués que un pont ha caigut per mala sort, que en realitat la majoria de ponts no cauen?

No ens auto enganyem pensant que alguna cosa devia haver fet malament el pare de la Maragda, Francisco Cárdenas, i que ens l’amaga quan ens explica al seu llibre Es mi hija com els tècnics de l’Administració li varen prendre la seva filla, amb traïdoria. No fotem! No hi ha cap acte que pressumptament haguessin comès el pare o la mare acollidors de la Maragda que justifiqui que a la Maragda li prenguin els seus pares sense ni tan sols poder acomiadar-se’n, sense possibilitat de mantenir-hi cap contacte i, en sec, li robin tots els records dels seus primers anys de vida.

Preguntem-nos com és que els professionals del sistema de protecció de menors menystenen sistemàticament els sentiments dels infants, i els canvien de casa com es canvien de magatzem les caixes de Coca-cola, quan llegim l’esfereïdor relat de Pongamos que son Pablo y Alberto, de Maria Laura Prado Sanchez.

No ho estem fent bé. Hi ha jutges que en algunes de les seves sentències han parlat de “fracàs del sistema”. L’exdegana del Col·legi d’Advocats, Sílvia Giménez Salinas, advocada de família i infància també ha topat en la intransigència absurda de l’Administració i deixa clares les seves conclusions després d’haver conegut molts casos d’infants pretesament protegits mitjançant una tutela i separació dels seus familiars, en el pròleg de Cent trenta-sis dies al niu del cucut. Alguns directors de centres escolars amb qui he pogut contactar, relaten les “retirades” d’infants a les escoles, horroritzats pels arguments en què es basen els informes justificatius i per la desproporció de la mesura de separació dels fills dels seus pares.

No em digueu que el Marcel, la Maragda, el Pablo i l’Alberto són excepcions i que han tingut mala sort. La Gemma, l’Illya, la Jasmine, el Kevin, la Maria, l’Àlec, la Marina, la Jana, el Marc, la Laura, l’Ona, l’Àlex i un llarg etcètera d’infants i adolescents tutelats per l’Administració que he conegut directament, o a través dels seus familiars, durant els nou anys que he treballat en el sistema, també són excepcions? A mi em semblen massa excepcions, massa errors i massa mala sort. I sobretot em sembla que aquestes excepcions, errors i males sorts, tenen massa comuns denominadors per considerar-los només excepcions d’un sistema que sí que funciona.

Ceneta Pi

 

Últimas novedades

> Programa "Els matins de la república", de RKB. Em pregunten sobre la meva experiència i el que demano ara. Parlem del nou escenari que s'obre ara amb les resolucions del Parlament que obliguen a revisar i repensar el nostre sistema de protecció

> Els Matins de TV3, 1 de desembre de 2016. Explico que vull tornar-li a E. els seus primers tres anys i mig de vida. Vull normalitzar una relació pel seu bé. Ho he explicat en Fiscalia, a la DGAIA, en un llibre, en un documental, als mitjans ... La intransigència d'uns tècnics pot més.

Entrevista en el programa Els Matins de TV3. Esto es lo que yo pedía en octubre de 2009. Ahora han pasado muchos años y mi demanda ha cambiado, por el bien de la nena. Quiero devolverle su pasado, ser un “tiet” que convivió con ella sus primeros años de vida…

Nueva colaboración en la prensa ante un grave error de la Administración

Colaboración: el desamparo deja de estar en manos de los jueces...

Algunos trabajos tuyos...

DOSSIER DE PRENSA ACTUALIZADO

Entrevista a la ràdio on explico quina és ara la meva petició

Presentación

Esta web refleja la lucha por recuperar el contacto con la que durante 3 años fue mi hija. Es una denuncia de las actuaciones de los servicios de protección del menor en Cataluña, de su intransigencia y de las dificultades a las que nos enfrentamos centenares de familias.

Canal de Youtube

Galería

Suscripción

Si quieres recibir novedades deja tu email aquí:

Encuesta

¿Cuál es, a su entender, el principal problema de los sistemas de tutela de menores por parte de la Administración?

View Results

Cargando ... Cargando ...

Archivos