El 12 de març de 2009, aviat farà 12 anys, l’Administració de Catalunya (ICAA i DGAIA) em van treure a la que durant més de 3 anys era la meva filla. Estava en procés d’adopció i per la burocràcia i incompetència dels responsables jurídics de l’ ICAA, aquesta adopció encara no era ferma. Era (deien) qüestió de temps perquè tots els informes eren molt positius i sobretot el dia a dia així ho demostrava.
Però aquell 12 de març, sense veure-ho venir, vaig acudir a una cita a les dependències de l’Administració. Tal com entro es duen a la nena (en aquell moment tenia gairebé tres anys i mig) i ja no la veig mai més. La seva vida comença de zero en el sentit literal de l’expressió.
Des de llavors lluito per tornar-li el seu passat, pensant només en el millor per a ella. Però fins ara ha pogut més l’orgull d’uns tècnics que se senten incomodats per tota la meva lluita i que estan emparats per un Sistema profundament injust.
Torno a demanar que parlem per evitar que una persona s’hagi d’assabentar del seu passat quan ja és major d’edat. Per evitar-li més mal. Tinc infinitat de coses, i persones, que donar-li. I tot, absolutament tot, pel seu bé.