No es tracta del dolor de les mares
Versión en castellano del Artículo publicado
Aquests dies hem assistit atònits a la impactant història d’un nen de 4 anys que, com en el judici de Salomó, uns pares adoptius i una mare biològica es disputaven en un procediment que s’ha qualificat d’«aberració jurídica». Sí, ja sabem que els nens tenen dret a una infància feliç, a uns pares somrients, a una casa sense crits, a una habitació ordenada, a una escola pròxima, a una alimentació sana… Només que aquestes condicions les poden oferir amb molta més facilitat uns pares que tenen recursos (no només econòmics) que un sector de la població en què les desigualtats han fet mal i on el primer maltractament ha sigut la seva pròpia infància.
Per descomptat que impacta molt la idea d’un nen que fa tres anys que viu feliç i ben atès en una família preadoptiva i del qual, de sobte, una sentència judicial decideix que ha d’anar amb la seva mare, de 19 anys, a qui no coneix i a qui a més van privar de tot contacte amb ell en la infància. Però també impacta escoltar la mare quan diu: «No em van prendre el meu fill per portar una mala vida, sinó perquè jo era una nena custodiada, que vivia en un centre d’acollida».
Aquest cas concret -com sol passar- ha posat el dit a la llaga en un sistema de serveis socials que amb el temps s’ha erigit com el més capacitat per decidir sobre l’interès del menor. Segons alguns, perversitats com la que ens ocupa se situen en la justícia, quan en realitat s’han d’atribuir al model dissenyat.
En principi, els tècnics de l’Administració decideixen i avaluen què és el millor per als nens, però no estan subjectes a cap control judicial. L’anomenat suprem interès del menor avala les seves decisions. Però només fa falta llegir -almenys en aquest cas- la carta de la mare per entendre que els serveis de protecció van decidir que la seva vida milloraria internant-la en un centre i van culpabilitzar al seu torn la seva mare per no educar-la d’acord amb els paràmetres de la societat en què vivia.
Sens dubte, la primera conclusió és que s’ha d’intentar tractar els nens en les seves pròpies famílies, encara que sigui molt més difícil. S’ha de dotar els pares del suport i l’ajuda necessaris per afrontar les crisis i ajudar-los econòmicament perquè puguin ocupar-se dels seus fills. En cas contrari, la pobresa i la marginació actuen sempre com a detonants i criminalitzem la misèria acusant els progenitors de ser mals pares.
La segona qüestió se centra en el fet que la funció dels tècnics de l’Administració és proposar aquelles mesures que creguin més adequades per protegir un menor, especialment si aquest està en una situació de risc o desemparament. Però aquesta intervenció, precisament per com és de delicada i difícil, necessita uns límits. Sobre el paper, la resposta sembla clara: els tècnics informen sobre el que creuen millor per als menors, però l’Administració està obligada a respectar, amb les mateixes garanties que en els processos judicials, la seva decisió i aquesta hauria de ser avalada pels tribunals. Aquesta seria una protecció coordinada de la infància.
En el cas que ens ocupa, si un tribunal ha decidit retornar un fill a la seva mare biològica, malgrat el dolor immens que pot suposar apartar-lo de les persones que han cregut durant anys ser els seus pares, probablement molt greus van haver de ser també els defectes del procediment.
Un jutge que vetlla per l’interès del menor, lògicament és conscient del que ha passat encara que no sigui un especialista en infància, però un procés sense garanties i sense proves no pot ser confirmat. Per dur que sigui, el pas del temps no pot consolidar la vulneració dels drets dels nens i els seus pares. Cap de nosaltres ho permetria.
No té sentit discutir sobre el dolor dels pares: ¿quin dolor és més gran, el de la mare biològica, que ha lluitat des de l’inici per recuperar el seu fill, o el dels pares adoptius, a qui després de ser-los entregat un nen amb garanties d’adopció els el retiren al cap de tres anys? Aquí hi ha la perversitat del sistema. No es pot donar un nen en acollida amb caràcter preadoptiu si la mare recorre constantment i mira de recuperar el seu fill, com tampoc es pot pretendre que hi mantingui una vinculació si només se li permet visitar-lo una hora al mes. Però tampoc s’ha d’entregar un nen a una família aliena sense advertir-la dels procediments d’impugnació de la mare i sense que conegui amb exactitud la situació jurídica.
Desconeixem les raons exactes per les quals s’ha retornat aquest nen a la seva mare, però desgraciadament també coneixem altres casos en què ha sigut a la inversa, que en pro de l’interès del menor i especialment pel pas del temps s’han consolidat greus vulneracions de drets. No hi ha varetes màgiques, coneixem la complexitat del tema, però precisament per això creiem que és temps d’una revisió profunda dels procediments.
Silvia Giménez-Salinas, advocada deFamília.
Esther Giménez-Salinas, càtedra de Justícia Restaurativa, Fundació Pere Tarrés (URL).