Retirada de tutela per pobresa

Des de l’Administració s’assegura que no es retira, en cap cas, la tutela als pares per pobresa. És cert que aquesta és la teoria i les bones voluntats polítiques i legislatives voldrien que així fos. Però si la falta de recursos econòmics comporta que un nucli familiar no tingui sostre, l’Administració sí que retira els infants de la família, en comptes de proporcionar-los una habitatge en lloguer social i ajuda econòmica. Llegiu la història del Marc i l’Ona i la seva mare, la Montse, que se’m va acostar, després d’un dels actes de difusió del llibre Cent trenta-sis dies al niu del cucut i digueu-me si no és així.

La seva història s’assembla a moltes altres històries que he conegut. Una mare que no té recursos econòmics i una Administració incapaç d’ajudar-la a sortir del pou. La necessitat econòmica l’obliga a viure coses, amb els seus fills, que tots estaríem d’acord que no són les millors per a dos infants i, a resultes d’això, li tutelen els fills.

La Montse ha retornat a Catalunya el novembre de 2015, amb una mà davant i una altra darrera.

La Montse és catalana, té 36 anys, mare del Marc, de 12 anys, i de l’Ona, de 10.

Després de separar-se del pare dels seus fills, fugint de la violència domèstica, no tenia prou recursos econòmics per sobreviure tots tres. El pare de l’Ona i el Marc va incomplir, des del primer dia, la seva obligació de contribuir econòmicament en la manutenció dels fills.

No va tenir altre remei que anar a viure al pis de la seva mare (i àvia del Marc i l’Ona) amb qui mai no hi havia tingut gaire bona relació. La Montse explica que la seva mare tenia un model educatiu rígid, amb càstigs físics freqüents, quan ella era petita.

En un mateix pis varen haver de conviure la Montse, el Marc i l’Ona i, també, la mare de de Montse, la seva nova parella i l’avi de la Montse, que estava impedit.

Els tractes eren que la Montse es cuidaria de l’avi, a canvi de poder viure tots tres al pis.

La convivència es va fer molt difícil i la tendència als càstigs físics per part de la mare de la Montse, i àvia de l’Ona i el Mar, va tornar a aflorar.

Fa dos anys, després d’un episodi de violència, la Montse va denunciar la seva mare i va agafar els seus fills, l’Ona, de 8 anys, i el Marc, de 10, i va fugir. Va confiar que, entre la xarxa de les seves amistats, la majoria dels quals havien anat a viure fora de Catalunya, trobaria algú que l’ajudés momentàniament i, a partir d’aquí, buscar una feina per tirar endavant.

El Marc, l’Ona i la seva mare, varen començar un periple per l’Estat espanyol, vivint temporalment, en diferents comunitats autònomes, sempre recorrent a l’ajuda dels amics que la Montse hi tenia. Finalment es varen establir en una comunitat autònoma. Les coses no els varen anar bé i varen acabar anant a viure a una casa d’acollida, tots tres, on varen haver de conviure amb persones alcohòliques, esquizofrèniques i viure situacions horribles.

Sense gaire ajuda efectiva per part dels serveis socials, més enllà de l’assistencialisme de donar-los un sostre en una casa d’acollida, la Montse es va haver d’espavilar. Mentre l’Ona i el Marc eren a l’escola, ella feia tot tipus de feines en l’economia submergida, per sobreviure i poder menjar. Alguns coneguts seus la varen posar en contacte amb associacions que els ajudaven, va despertar un corrent de solidaritat entre coneguts i amics, per ser una mare lluitadora que feia el que fos per tirar endavant amb els seus fills i no deixar-los desatesos.

Varen aconseguir sortir de la casa d’acollida per anar a viure a casa d’un amic que li va fer un oferiment aparentment desinteressat. La Montse s’hi va agafar de seguida, volia evitar que els seus fills haguessin de conviure amb les dures situacions diàries de la casa d’acollida. Va resultar, però, que l’oferiment no era tan desinteressat. Ell volia d’ella més coses que una simple amistat. La Montse no s’hi va avenir i ell els va fer fora de casa. La ràbia també el va fer anar a serveis socials a explicar que la Montse maltractava els seus fills.

Aleshores sí, els serveis de protecció a la infància varen fer el que massa sovint fan. ‘Salvar’ nens i deixar els pares i/o les mares dels nens a la seva sort. Varen tutelar el Marc i l’Ona i els varen ingressar en un centre de protecció a la infància. La Montse els podia anar a veure sovint.

La Resolució de desemparament i tutela urgent del Marc i l’Ona diu, al final de la seva part expositiva, el següent:

Ante todo lo expuesto, los menores se encuentran en una situación de total vulnerabilidad, la madre de los menores carece de recursos económicos, de red de apoyo familiar, cambios de residencia frecuentes, dependencia de otras persones para subsistir… situación que no garantiza un desarrollo normalizado de los menores, con sus necesidades básicas sin cubrir, encontrándose en total desprotección.

Entretant, la Montse va trobar una feina a casa d’un senyor vidu, que tenia un nen petit i ell era sovint fora de casa. Es tractava d’una feina de 24 hores. La Montse es quedava a viure a la casa, interina, i cuidava el nen, quan el pare no hi era. El senyor vidu coneixia les intencions de la Montse de recuperar els seus fills i estava d’acord amb que els seus fills anessin també a viure a casa seva, que era prou gran per a tots.

A la Montse se li va obrir el cel. Tenia una feina i una llar per als seus fills. Convençuda que els podria recuperar, va notificar la seva nova situació i canvi de circumstànices als serveis de protecció a la infància, que li havien pres la tutela dels seus fills, feia un any.

Els serveis d’atenció a la infància de la comunitat autònoma que havien tutelat l’Ona i el Marc no varen fer mai la visita domiciliària que havien anunciat per parlar amb el la persona que li havia ofert feina i sostre i comprovar que les condicions de l’habitatge eren bones i la nova situació podia garantir l’estabilitat del Marc i l’Ona, amb la seva mare.

El requisit previ per retornar-li la tutela dels seus fills, era comprovar la idoneïtat de condicions de l’habitatge on haurien de viure els infants i assegurar-se que tenien recursos suficients per tirar endavant amb certa estabilitat.

En comptes de realitzar la visita domiciliària anunciada, els serveis de protecció a la infància de la comunitat autònoma estaven preparant el retorn del Marc i l’Ona a Catalunya, a casa l’àvia, d’on varen fugir amb la seva mare, a causa de la violència que hi havia. El Marc va suplicar als Serveis de protecció a la infància que no els portessin a casa l’àvia. Ell recordava com l’àvia li havia fet viure coses horribles, el temps que varen viure junts. Ningú no li va fer cas. Varen preferir fer cas a l’home que els havia fet fora de casa seva i a l’àvia materna. Al Marc, un noi de 10 anys, no van considerar necessari escoltar-lo.

A traïció, i sense ni tan sols donar l’oportunitat d’un comiat, varen obligar el Marc i l’Ona a retornar a Catalunya, amb l’àvia.

La Montse es va quedar sola i enfonsada. La vivència del Marc i l’Ona, no he tingut l’oportunitat de conèixer-la, però me la puc imaginar perfectament. Varen passar de veure a la seva mare sovint, tot i ser al centre d’acció educativa, tenien permeses les visites freqüents, a quedar-se sense saber res de la seva mare, d’un dia per l’altre, havent d’anar a viure amb l’àvia, a Catalunya, en contra de la seva voluntat.

He vist dibuixos i manuscrits del Marc i l’Ona que deien coses fantàstiques a la Montse. M’ha quedat gravada al cervell una frase que li deia el Marc “ets una mare que mai no tira la tovallola”. També he vist còpia d’un manuscrit del Marc que suplicava als Serveis de Protecció de Menors que no el portessin a casa l’àvia.

L’única alternativa per recuperar el contacte amb els seus fills, li deien des del servei de protecció a la infància de la comunitat autònoma que ostenta la tutela del Marc i l’Ona, era establir-se a Catalunya i empadronar-s’hi.

La Montse, empesa pel desig de retrobar el Marc i l’Ona, ha vingut a Catalunya. No té cap lloc per viure. No té cap ingrés. Necessita estar empadronada. A Catalunya no hi té ningú que pugui o vulgui ajudar-la a sortir del pou.

Des de juliol de 2015, la Montse i els seus fills ni s’han pogut veure ni han pogut parlar, per prohibició expressa dels tècnics del servei de protecció a la infància de la comunitat autònoma, en connivència amb els tècnics de Catalunya que fan el seguiment de l’acolliment del Marc i l’Ona, al domicili de l’àvia materna. Fins que la Montse no tingui el certificat d’empadronament, no es plantegen ‘concedir-li’ cap contacte amb els seus fills.

Ara la Montse és a pocs quilòmetres d’on viuen els seus fills però no els pot veure ni parlar-hi perquè no està empadronada a Catalunya. No està empadronada perquè no té habitatge. No té habitatge perquè no té feina. No té feina perquè en busca i no en troba.

No es desempara ningú per pobresa? N’estem segurs?

No hagués estat més natural, fàcil i econòmic concedir un ajut de lloguer social a la família? I fer una feina d’inserció laboral i suport psicològic a la Montse. Fins i tot, d’habilitats parentals, si hi havien detectat mancances.

La factura emocional de la Montse, el Marc i l’Ona, gràcies al fantàstic sistema de protecció que ‘salva’ nens, bo i enfonsant-los a ells i a la seva mare i/o pare, és enorme.

La factura social, incalculable.

La factura econòmica, astronòmica.

Si els diners que serveis socials (d’aquí i d’allà) ha invertit fent aquesta xapusa, i aquesta tortura, per al Marc, l’Ona i la Montse, els haguessin invertit pagant-los un pis de lloguer social, per a la mare i fills, en tindrien per pagar el lloguer de 20 anys, i amb el sostre garantit, us asseguro que les carències i la dependència de terceres persones per a subsistir no haguessin existit. Feu l’exercici. Sumeu què costen tres places d’un centre d’acollida per a tots tres, el temps previ al desemparament del Marc i l’Ona, sumeu-hi després què costen dues places de CRAE per als dos germans durant un any i, després, sumeu-hi l’ajuda que rep l’àvia per guardar els seus néts, des de fa set mesos.

I si, a sobre, l’Administració hagués ofert a la Montse algun curs de reciclatge per aprendre algun ofici, o obtenir algun títol que li obrís perspectives laborals i hagués trobat una feina que no fos precària i ni en diner negre, potser ara mateix ja no els caldria cap ajuda de l’Administració.

I el Marc i l’Ona serien amb la seva mare i tindrien una vida, potser amb alguna estretor econòmica, però amb les necessitats emocionals ben cobertes.

Ceneta Pi

Últimas novedades

> Programa "Els matins de la república", de RKB. Em pregunten sobre la meva experiència i el que demano ara. Parlem del nou escenari que s'obre ara amb les resolucions del Parlament que obliguen a revisar i repensar el nostre sistema de protecció

> Els Matins de TV3, 1 de desembre de 2016. Explico que vull tornar-li a E. els seus primers tres anys i mig de vida. Vull normalitzar una relació pel seu bé. Ho he explicat en Fiscalia, a la DGAIA, en un llibre, en un documental, als mitjans ... La intransigència d'uns tècnics pot més.

Entrevista en el programa Els Matins de TV3. Esto es lo que yo pedía en octubre de 2009. Ahora han pasado muchos años y mi demanda ha cambiado, por el bien de la nena. Quiero devolverle su pasado, ser un “tiet” que convivió con ella sus primeros años de vida…

Nueva colaboración en la prensa ante un grave error de la Administración

Colaboración: el desamparo deja de estar en manos de los jueces...

Algunos trabajos tuyos...

DOSSIER DE PRENSA ACTUALIZADO

Entrevista a la ràdio on explico quina és ara la meva petició

Presentación

Esta web refleja la lucha por recuperar el contacto con la que durante 3 años fue mi hija. Es una denuncia de las actuaciones de los servicios de protección del menor en Cataluña, de su intransigencia y de las dificultades a las que nos enfrentamos centenares de familias.

Canal de Youtube

Galería

Suscripción

Si quieres recibir novedades deja tu email aquí:

Encuesta

¿Cuál es, a su entender, el principal problema de los sistemas de tutela de menores por parte de la Administración?

View Results

Cargando ... Cargando ...

Archivos