Denuncia

Es pot reclamar i negar al mateix temps el diàleg?

Els documentals que denunciaven el sistema van tenir molt èxit i es va generar molt debat, que encara continua. Reprodueixo aquí els comentaris a un article publicat a social.cat, Missatges entre línies… i altres més explícits. No us perdeu els dos últims

  • Loli Rodríguez, Sabadell: Per fi ,enhorabona David . Ja sé i sabeu que no sóc objectiva amb tu , i que mai no comento , però ja era hora !!!! .
    Si ningú dona la cara , haurem de fer-ho nosaltres . Fins al capdamunt de la correcció política i dels missatges tebis , menys de la gran Araceli Lázaro . Fins al capdamunt de portar 9 anys apretant les dents i callant veritats com a punys .

    • Francisco Cárdenas, Barcelona: Jo també porto 9 anys intentant, simplement, parlar.

 

  • Judit López Ribera, Sabadell: Molt be David, una reflexio que ens hauría de fer pensar que no tot es audiencia. Sempre surt perjudicat el mes feble .

 

  • Francisco Cárdenas, Barcelona: No acceptar les crítiques no ha estat mai una bona estratègia. Sentir-se com l’únic que fa les coses bé, que posseeix la veritat, que es preocupa pels menors, que té vocació … a més de prepotent és ofensiu per als altres, ja que els situa en la posició de “enemics”. Res hauria d’estar més lluny de la realitat.
    Entenc que el que ha aparegut en els documentals cou. Però tot, insisteixo, TOT és ben real. Fins i tot, a dir de moltes famílies es queda curt.
    L’article desprèn un cert tuf de “matar el missatger” … tampoc es l’estratègia encertada.
    En cap moment dels documentals i els diversos debats que hi ha hagut he escoltat expressions com “entitats pèrfides i perverses”, “criminals” … potser vostè tingui més informació que els altres. Al final tot se sap. També els menors ara tutelats sabran moltes coses, si més no en arribar a la majoria d’edat.
    No sé si a les històries de milers de famílies, algunes reflectides en els documentals, hi ha premsa groga, bilis, “el groc acid, el groc roent …” El que segur que hi ha és molt de dolor. Molta injustícia. Molta impotència de tenir davant a una administració que cada vegada més persones (professionals també) planteja que cal reformar. Administració que suporta complexes estructures que no accepten el menor canvi en el seu estatus.
    No simplifiquem els discursos, ningú carrega contra “tota l’acció educativa d’una professió”. Només contra l’acció dels que tenen coses a amagar perquè no ho fan bé.
    Qui té por al debat?

 

  • Maren, Barcelona: Por desgracia las historias son ciertas, el dolor es real, el gran perjudicado el menor, no todos los ” profesionales” que intervienen en los casos tienen claro su código deontológico, no miran por el bienestar del menor.
    De hecho tengo en mis manos, una resolución administrativa del Colegio de Trabajadores Sociales de Catalunya, dónde está entidad admiten que existe falta de diligencia en algunos casos. Evidentemente todo esto repercute en informes erróneos y en retiradas injustas de menores de su núcleo familiar.
    Se ha planteado el dolor que siente el menor, cuando no puede estar con su familia?, el sentimiento de culpa, de frustración y de indefensión ante la retirada de un menor que sufre la familia?
    Dónde está Themis, en esos casos?. Jugando con su balanza de la justicia!, injusta para un menor que no siente el calor de su hogar, su familia. Es mejor que la Administración los encierre en una CRAE con decenas de menores sin el cariño de su familia, sin las personas que los quieren.
    Se habla de una realidad tangible, la retirada de un menor sólo la tendría que ordenar un Juez con una orden judicial.
    No personal administrativo con una resolución administrativa. Es evidente que se necesita un cambio radical en protección del menor.

 

  • Andreu Cruz, Vilassar de Dalt: Remet a la reflexió de Laura Roset, molt interessant. Llegir aquí

 

  • Vinyet Mirabent Sitges: Moltes gràcies David com a professional de l àmbit i persona agraeixo la teva veu i les teves reflexions, ho has clavat

 

  • Andrés Viñals Palomera, Sabadell: Però a veure una cosa: no sou familia, tu i ella, que viviu, i molt bé, d’aquest negoci, que sou patrons i gerents i gestors de craes creis crois i cruis i fundacions sense ànim de lucre que han entrat milions d’euros de subvencións en els darrers anys… i administradors d’empreses que us llogueu immobles per fer de crae a preu desorbitat, si a sobre teniu una cria que es va prendre a una altra familia en adopció amb les influències que teniu allá dins a l’ICAA.. que collons veniu ara traient pit i parlan de res? Haurieu de callar i no fer gaire soroll, home, una mica de dignitat!

 

  • Ceneta Pi Sant Adrià de Besòs: Us està quedant un corporativisme preciós! De debò, entendridor! A veure, una coseta… a totes les professions on hi ha en joc drets fonamentals de les persones hi ha sistemes de control i garanties per les parts afectades. Al món judicial el que no es pot provar, no existeix, els judicis es graven; al món policial, hi ha la unitat d’assumptes interns; al món penitenciari hi ha jutges de vigilància penitenciària, etc. En definitiva, el sistema ha previst mecanismes de transparència per evitar una vulneració arbitrària de drets fonamentals. Per què justifiqueu l’opacitat al sistema de ‘protecció de la infància i l’adolescència’? De veritat que no s’entén. No s’entén que no sigueu els primers a voler estar segurs de, d’una banda, que els infants i adolescents que hi ha als centres siguin els que hi han de ser i, de l’altra, que els educadors i equips directius de tots els centres facin bé la seva feina. Si tan us preocupen els infants dels centres, com manifesteu, hauríeu de ser els primers de criticar les irregularitats i arbitrarietats existents. Tancant files, negant evidències, sembla que el que esteu defensant és una altra cosa que poc té a veure amb defensar el dret dels infants a ser protegits, quan els cal… sembla que patiu per la viabilitat del sistema si es comencen a revisar casos, a exigir proves i a fer entrar les garanties judicials que evitin la indefensió de les parts afectades. Com a mínim, ho sembla…