A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi? Capacitat d’autocrítica imprescindible.

(acceder aquí a la traducción al castellano)

Tenim davant una ocasió d’or per revisar allò que no ha funcionat fins ara, tenim un país en construcció. No dubto que encaminarem les accions de la nova república catalana a promoure i preservar el respecte als Drets Humans, així com el respecte a la dignitat i altres drets subjectius dels individus, de les organitzacions civils, de les entitats i de les institucions públiques i partits polítics, garantir-ne l’autonomia i la imparcialitat en el tracte. No ens oblidem dels infants i llurs famílies.

Espero que el ‘sempre s’ha fet així’ i el ‘canviar-ho és massa complicat’ no ens serveixin d’excusa per evitar l’urgent debat de la protecció a la infància o la vulneració dels drets dels menors d’edat i les seves famílies, sota el subterfugi de ‘protecció a la infància’.

Confio que tindrem capacitat d’autocrítica per veure que no ho estem fent bé. Hem heretat el model espanyol, dels temps en què es prenien els nens de les famílies amb pocs recursos, amb enganys, per donar-les a famílies benestants. Ara no es fa amb enganys, es fa amb informes signats però, massa sovint, amb justificacions èticament reprovables.

Molts dels agents que intervenen al sistema de protecció a la infància a casa nostra saben que li cal una revisió profunda. Alguns -certament, pocs- ho diuen en veu alta, altres, només en veu baixa. També hi ha un col·lectiu que està convençut que ha vingut a aquesta vida amb la missió de salvar nens. No està a les mans de cap persona ni institució, el canvi. Només vindrà si totes les parts implicades creuen que és necessari. Cal una reflexió de totes i cadascuna de les persones i institucions implicades i canviar l’ordre de les prioritats.

Això no va de dretes o esquerres. D’aquests o d’aquells. Va de sistemes que han arrossegat tics de l’antigor. De professionals que actuen arbitràriament, i de polítics carregats de bones intencions que no gosen contradir les decisions suposadament tècniques, malgrat el seu sentit comú els digui que allò no té ni cap ni peus. De professionals boníssims que busquen i no troben solucions a l’entorn que evitin haver de treure els infants de casa seva, i de polítics que no han sabut crear una veritable xarxa d’ajudes a les famílies vulnerables.

De falsejar els informes, subjectivant-los des d’una mirada contaminada de professionals que creuen que tenen la missió de salvar infants, un paper que ningú no els ha atorgat, però que ells s’atribueixen i al sistema ja li va bé. De mitges veritats o mentides explicades, i escrites, moltes vegades, que acaben esdevenint una veritat incontestable, sense cap prova. De confusió de risc amb dany. De polítics que miren cap a una altra banda, perquè canviar això és molt complicat. De professionals que tenen por d’alçar la veu, perquè al cap i a la fi, aquest sistema els proporciona el seu modus vivendi. Va de por, de comoditat, de menysteniment, de corporativisme absurd, de tenir canviades les prioritats… No pot ser que invertim més diners a buscar nous pares per als infants que a donar ajudes i eines a les famílies, sense treure els infants a casa seva.

Amb la protecció a la infància no s’hauria de poder fer oposició ni grans titulars. El risc 0 no existeix enlloc, en cap àmbit. No suportem el titular d’una desgràcia d’un infant a casa seva i, malauradament, podem anar a dormir tranquils, mentre hi ha 2.500 nens, doblement desemparats, que cada nit se’n van a dormir en un llit d’un centre residencial de la xarxa de protecció a la infància.

Alguna cosa no funciona i fa que treballem amb por i menystenim els sentiments de les persones a qui hauríem d’ajudar.

Hem de deixar de banda el corporativisme dels professionals que pertanyen al sistema de protecció a la infància i l’absolutisme d’alguns polítics. Hem de posar-nos a treballar per dissenyar un sistema lliure de prejudicis, on s’escolti els infants, on hi hagi garanties jurídiques i processals, on s’aposti per ajudar els pares a ser pares dels seus fills i els fills a conviure amb les mancances dels seu pares i no a buscar-los nous pares, on no es gastin tants diners creant i mantenint places de centres residencials d’acció educativa i se’n gastin més a crear ajudes efectives a pares que tenen dificultats, on no es confongui risc amb dany i s’ajudi a esvair riscos, no donant per fet que els riscos han de comportar danys.

El marc teòric de protecció a la infància diu que l’internament d’un infant o adolescent en un centre residencial ha de ser el darrer recurs, però la realitat és tossuda i els fets i les estadístiques demostren que no és així a casa nostra, i a la resta de l’Estat espanyol, tampoc. De fet, els sistemes d’aquí i d’allà no difereixen gaire, per no dir gens.

Deixem de fer veure que no veiem què passa. Els professionals deixeu de sentir-vos atacats corporativament i els polítics deixeu d’actuar amb l’absolutisme d’estàs amb mi o estàs en contra meva.

Això no és culpa de ningú en particular però sí de tots, col·lectivament, com a parts d’un sistema que no rutlla. Falta autocrítica, sense sentir-se atacat a la pròpia integritat professional. Alcem la veu. Perdem la por de dir, en veu alta, allò que molts dels que treballen o hem treballat al sistema diem, en veu baixa.

Arremanguem-nos per girar com un mitjó les prioritats en el sistema de protecció a la infància. No pot ser que un país com Catalunya, al segle XXI, tingui les xifres d’infants ingressats en centres que té. Aixequem la vista, Pirineus enllà, i fem la comparativa de percentatges. Ens adonarem que les nostres xifres són alarmants, que alguna cosa no estem fent bé. I ja posats a mirar Pirineus enllà, copiem d’altres sistemes que, si tenen percentatges de desemparaments, tuteles i ingressos en centres sensiblement més baixos, són -sens dubte- molt més respectuosos amb les necessitats afectives dels infants i les seves famílies, i no escatimen recursos per evitar la separació.

Ceneta Pi


 

Últimas novedades

> Programa "Els matins de la república", de RKB. Em pregunten sobre la meva experiència i el que demano ara. Parlem del nou escenari que s'obre ara amb les resolucions del Parlament que obliguen a revisar i repensar el nostre sistema de protecció

> Els Matins de TV3, 1 de desembre de 2016. Explico que vull tornar-li a E. els seus primers tres anys i mig de vida. Vull normalitzar una relació pel seu bé. Ho he explicat en Fiscalia, a la DGAIA, en un llibre, en un documental, als mitjans ... La intransigència d'uns tècnics pot més.

Entrevista en el programa Els Matins de TV3. Esto es lo que yo pedía en octubre de 2009. Ahora han pasado muchos años y mi demanda ha cambiado, por el bien de la nena. Quiero devolverle su pasado, ser un “tiet” que convivió con ella sus primeros años de vida…

Nueva colaboración en la prensa ante un grave error de la Administración

Colaboración: el desamparo deja de estar en manos de los jueces...

Algunos trabajos tuyos...

DOSSIER DE PRENSA ACTUALIZADO

Entrevista a la ràdio on explico quina és ara la meva petició

Presentación

Esta web refleja la lucha por recuperar el contacto con la que durante 3 años fue mi hija. Es una denuncia de las actuaciones de los servicios de protección del menor en Cataluña, de su intransigencia y de las dificultades a las que nos enfrentamos centenares de familias.

Canal de Youtube

Galería

Suscripción

Si quieres recibir novedades deja tu email aquí:

Encuesta

¿Cuál es, a su entender, el principal problema de los sistemas de tutela de menores por parte de la Administración?

View Results

Cargando ... Cargando ...

Archivos